Dinamitar Hollywood des de dins
A finals de la dècada dels 40 i inicis dels 50 van debutar un grup de directors nord-americans que, procedents de mitjans diversos –el periodisme, el teatre, la literatura, la sèrie B, la formació com ajudants de realització–, van coincidir en tractar la violència al cinema dels grans estudis. No només la violència pròpia dels gèneres d’acció –film noir, western, aventures i bèl·lic–, sinó també la violència institucionalitzada, la familiar, la de les aules, el racisme, la corrupció política i la policial, fins i tots la generada per les addiccions a les drogues.
Molts d’aquests cineastes, a més, tenien fusta de independents i van intentar dinamitar les estructures del vell Hollywood des de dins, motiu pel que foren molt celebrats per independents posteriors, europeus i nord-americans, com Jean-Luc Godard, Wim Wenders, Jim Jarmusch, Aki Kaurismäki, Víctor Erice o Quentin Tarantino. Representen la primera generació de ruptura, a la que immediatament s’afegirien els directors procedents de la televisió i, uns anys després, els representants del Nou Hollywood. Entre tots li van canviar la cara, estètica i temàticament, al cinema nord-americà. És l’anomenada generació de la violència: Nicholas Ray, Sam Fuller, Don Siegel, Richard Brooks, Robert Aldrich, Richard Fleischer i una mena de company de viatge, Anthony Mann.